El BioTurisme arrenca als Països Catalans.

El bioturisme manté els principis conceptuals de l'ecoturisme, però a més de la contemplació cerca transmetre o participar en l'obtenció de coneixement sobre el medi i el patrimoni biològic. Es tracta d'un turisme que a més de repercutir positivament en la salvaguarda dels espais naturals, les àrees rurals i el desenvolupament dels pobles i les comunitats humanes pot aportar informació sobre la fauna i flora. Una informació que pot ser ben útil en la gestió i monitoratge de les espècies o contrades.
El BioTurisme contribueix també a que les poblacions humanes receptores participin en la divulgació i la conservació de la fauna i la flora, percebent aquestes com una font de desenvolupament i sostenibilitat. Amb una acurada planificació el turisme doncs esdevé més que un motor econòmic, es transforma en un motiu -encara que amb una rel materialista si es vol- per respectar el nostre entorn i la seva biodiversitat. És un camí més per a la sensibilització de la societat però sobretot per a la conservació dels paisatges, la geologia, els animals i les plantes que ens envolten.
Als Països Catalans el birding (l'observació d'ocells) és el vessant que compta amb més practicants, però no hi ha cap dubte que tot plegat no ha fet més que començar. Els observadors de papallones, de flors o senzillament aquells que volen viatjar per fer alguna cosa més que observar la natura van -anem- en increment sense pausa.

Per això vaig pensar que, en coherència amb la tradició cultural i científica catalana, havíem de dotar a la nostra nació d'un element útil per al foment i desplegament del turisme científic i de natura. Divulgant internacionalment les terres catalanes com a destí i, alhora, canalitzant les propostes que ens arriben d'arreu el planeta per a que els catalans i les catalanes gaudeixin de la natura a casa nostra i al món sabent-se partícips de la seva conservació.
El meu darrer fill es diu Oficina Catalana de Turisme Científic i de Natura i és a la vostra disposició. Pel país i per la natura.

Chávez i els indígenes. Un exemple per a la humanitat.

El científic humanista Noam Chomsky és contundent "Chávez és segurament el líder del món amb el major recolzament al seu país" o "a Veneçuela sí trobem una democràcia, no a Europa ni als Estats Units". Realment el triomf del president bolivarià és aclaparant amb el mèrit afegit d'haver de fer front al joc brut dels Estats Units i a la reaccionària i colpista dreta i televisió veneçolana, tots de la ma.
Així i tot si hom visita Caracas o alguna altra ciutat del país americà trobarà també força gent contrària al president, a banda de la dreta hi ha una classe mitja classista i amarillista que fa córrer tota mena de falsedats absurdes que ratllen el ridícul. És la roïna actitud que els hi permet mirar-se el melic i donar l'esquena al compromís social sense enrogir de vergonya pel seu menyspreu als pobres i a la gent de la terra, la gent que ja vivia allà abans de que els espanyols bategessin aquell territori amb el despectiu nom de "Veneçuela" (la Venècia lletja, la bruta, la vulgar) en veure els palafits dels Warao sobre les aigües. Si ens endinsem però en el país de debò, el poble és indiscutiblement roig. Els llaneros, aquells que van lluitar contra Espanya i van vèncer i foragitar als abominables espanyols, són chavistes. És clar, l'Hugo n'és un d'ells, és llanero, un crioll amb la rauxa dels valents bolivarians a les venes.
Però hi ha molt més adellà. Endinsem-nos en el paradís, en selves i sabanes, i hi trobarem als Kuives, els Iukpa, els Barí, els Wayúu, els Piaroa, els Ianomami,... fins a vint-i-cinc ètnies i cultures, més de 300.000 persones que, per fi, desprès de 500 anys del genocidi, tenen drets. Chávez els ha donat un dels millors programes de tot el planeta de salvaguarda de les ètnies i les seues cultures.

Vladimir, un amic de l'ètnia Pemon, em mostra a Kanaimö (Canaima pels forasters) com s'aixeca (seguint l'arquitectura tradicional de la tribu) una escola tècnica dins el seu poblat. Ara els xiquets i joves no hauran d'abandonar la terra dels seus pares, per a rebre formació, i a més, seran educats en llengua Pemon. De la mateixa manera al gran delta de l'Orinoco un amic Warao em mostra orgullós la nova escola a on els xiquets arriben en curiares (barques fetes amb un tronc), la "camineria" (una gran passera de fusta per enllaçar les seues llars disperses per la riba de la selva), i fins i tot l'electricitat que el govern els hi ha donat.
I és que per fi, són respectats. Per primera vegada a la història les tribus que es situen sobre terres veneçolanes tenen tot allò que qualsevol ésser humà ha de tenir i que fins ara se'ls hi havia negat: sanitat, ensenyament, menjar i mitjans d'autosuficiència (entre molts exemples el govern ha lliurat bestiar als pobles ramaders), protecció per a la seua cultura i llengua i els drets que tant els espanyols com tots els governs veneçolans els hi havien arrasat fins ara: el dret a viure en llibertat, a votar, a participar activament en la redacció de la nova constitució, i a triar els seus propis representants dins la nació. Encara més, les ètnies han entrat a formar part de la gestió del país i del patrimoni que fins ara els furtaven. Es reparteixen els beneficis (petroliers, forestals, etc.) de tot allò que es troba a les seues terres mil·lenàries. Es tracta, en definitiva, de l'acció més progressista de les amèriques en favor de les ètnies. I per això les ètnies lloen a Chávez.

Mentrestant aqueixa classe mitja de les ciutats és mostra disconforme amb aquest "proteccionisme" que és en realitat la participació dels indígenes en la construcció de la nova República de Veneçuela. Sense treure l'ull de la premsa groga, la roba de moda o els artistes televisius, critiquen obertament els hospitals, els "metges cubans" i les ajudes per a l'alimentació dels més desafavorits, tot afirmant "Chávez és un populista, això ho fa pels vots".
No cal respondre. Amb prou feines 100.000 vots indígenes repartits entre vint-i-cinc ètnies, quan tan sols a Caracas hi viuen més de quatre milions de persones.

Diu Chávez en el Discurs de la Unitat (15 de desembre de 2006) "...els consells comunals funcionen molt més ràpid i amb més gran eficiència en les comunitats indígenes. Això és lògic perquè és la seua cultura de segles. La nostra, pel contrari, està enverinada de capitalisme, individualisme, egoisme".
I és per això que aquells que volem un món millor i anhelem la igualtat entre les persones ens emmirallem amb el que està passant a Veneçuela. Un exemple per a la humanitat.

Naturalistes Catalans. En record d'en Fèlix Cardona

L'explorador català Joan Mundó va publicar l'any 1929 a la revista caraquenya 'Cultura Venezolana' un article on anomenava per primera vegada a la gran planura veneçolana de la conca alta del riu Orinoco com "La Gran Sabana". Un any més tard el seu compatriota Fèlix Cardona adoptava aquest mot amb tanta sort que, avui en dia, aquest és el nom amb que tothom coneix l'extensa regió.
Quan fa un any de la mort del darrer explorador català (en Fèlix Cardona fill) cal recordar que en Fèlix Cardona (com tants d'altres naturalistes del nostre país) ha deixat la seua empremta en multitud de noms d'indrets, animals i plantes.
Però mentre els grans exploradors de les selves americanes, com ara el suís Henry Pittier o l'alemany Alexander Von Humboldt són reconeguts amb tots els honors al seu país, a casa nostra, cal adonar-se'n que en Fèlix Cardona és ben desconegut.
En Fèlix Cardona Johnson, nat a Malgrat de Mar, ha estat el darrer en seguir la saga de l'explorador pioner de les selves veneçolanes, son pare, i també de nom Fèlix Cardona (Puig).
En Cardona pare fou qui va explorar, cartografiar i descriure per primera vegada contrades com les fonts de l'Orinoco –que pretenia batejar amb el nom de 'Francesc Macià'-, el riu Caroní o fins i tot el Xurun Meru, popularitzat com el Salt Àngel, el salt d'aigua més alt del món. També va descriure totes les ètnies d'aquelles terres inclosa la ja extingida dels Zapes.
Des de la vessant estrictament naturalista recol·lectava plantes i aus, gràcies al suport del mecenes nord-americà William Phelps i amb l'estreta col·laboració del director del Museo de Ciencias Naturales de Caracas, com no, també català, en Josep Maria Cruxent.
I és que Catalunya estava abocada a la descoberta i aquesta és la única nacionalitat que s'atorga quan es refereixen als exploradors científics que procedien d'aquesta banda de la Península ibèrica.
Així ara els descendents dels històrics naturalistes de la família Phelps acaben de publicar un llibre sobre la història natural de Veneçuela i en ell apareixen els naturalistes catalans de pàgina en pàgina i de selva en selva.
De la mateixa manera tampoc és d'estranyar que amb l'essència d'aquells prohoms de la natura hagi estat Catalunya la mare de la nova organització no governamental mundial "Naturalistes Sense Fronteres" que serà presentada aquest juliol a l'Aiguabarreig, en l'excel·lent marc de la UCE de Ciències de la Natura i, tot seguit, en els següents mesos, a l'Amazònia i la Patagònia.
Estem obligats a recuperar la memòria dels grans exploradors naturalistes de la nostra terra i a encomanar-nos un xic de la seua empenta i energia.
Hem de ser dignes del seu convenciment i perseverància.