Temps de cireres a l'Aiguabarreig.

Cada matí, quan m'alço, el primer que faig és contemplar, cafè en ma i des d'una finestra del menjador de casa, les mitjanes i gleres de l'Aiguabarreig amb les seues volades de moixons. Desprès, des de l'altra finestra, guaito els camps de cirerers.
I és que visc en un mas al bell mig de l'Aiguabarreig, envoltat de forest de ribera i de les cireres més exquisides del país.
Ara aquests fruiters són plens de ramells de flors de flaire dolç i això vol dir que s'atansa el temps de les cireres... I és aleshores quan la fructificació d'aquesta rosàcia es converteix en temps literari.

D'aquí a uns dies Seròs acull la Trobada d'Escriptors de l'Aiguabarreig, una iniciativa que enguany celebra la seua segona edició fent d'aquesta vila, una volta més, el pal de paller del Baix Segrià i el connector que s'endinsa en la Franja de Ponent, gràcies a l'abraçada natural que ens sustenta, ens fa com som i ens erigeix en habitants d'un territori amb nom propi: l'Aiguabarreig.

Al darrere d'aquesta iniciativa l'escriptor i agitador cultural de la nova generació d'aquestes terres, en Gabriel Pena i Ballesté, que al seu bloc es presenta com a "Nascut a Seròs, territori de l'Aiguabarreig". Com ell la confluència del Segre, l'Ebre i el Cinca ens dona un reguitzell d'altres prohoms riberencs, per citar-ne uns poquets: el filòsof Ferran Sáez de La Granja d'Escarp, els escriptors serossans Andreu Loncà i Pere Pena, de Mequinensa el gran defensor del català a la Franja, Jaume Borbon o el pintor Josep Nicolau i sense eixir d'eixe poble no cal parlar-ne d'en Jesús Moncada, a qui ara que no es pot defensar els psoecialistes aragonesos amb repugnant traidoria li volen canviar la seua voluntat i fer-lo aragonès i espanyol. Però no vull parlar de manipulacions roïnes. Arriba la primavera, Moncada sempre va ser i és amb nosaltres, i Seròs a l'abril ens presenta el seu premi de contes "El temps de les cireres". Gaudim i lluitem.
Com a 'Le temps des cerises', la cançó d'amor que es convertí en himne contra els nazis, Seròs i l'Aiguabarreig fan una crida per la nostra cultura i la nostra identitat i ens demostren, com sovint des dels pobles i els espais rurals, s'irradia quina mena de país ens mereixem i tenim dret a crear.
"J'aimerai toujours le temps des cerises
C'est de ce temps-là que je garde au cœur
Une plaie ouverte..."