Cau Endins

Creant l’Institut de Biodiversitat Tropical

2009-01-05T23:57:00.004+01:00

Els darrers mesos la meua activitat és frenètica anant de Catalunya al Neotròpic. Tinc un bon grapat de coses que explicar-vos però fins al febrer he d’estar concentrat en l’Institut, un avenç més pel nostre país i per la ciència...

Em destruïu una escola? faig una universitat!

2008-10-25T20:32:00.005+02:00

Desprès de deu anys d'activitats naturalistes i de salvaguarda a l'entorn de l'Aiguabarreig de l'Ebre, Segre i Cinca naixia l'any 1993 l'Estació Biològica de l'Aiguabarreig i, amb ella, l'Escola de Natura de l'Aiguabarreig, un equip de naturalistes, educadors ambientals i intèrprets del patrimoni natural que tenen, des d'ençà, l'objectiu d'explicar, divulgar i sensibilitzar vers la conservació, el desenvolupament sostenible i el respecte al medi natural a l'entorn de la més gran confluència fluvial de la península ibèrica.
El març de 2003 però, desprès de 10 anys d'educació ambiental, i quan ja la nostra escola de natura era la més visitada de l'Aragó, la seu, ubicada a Mequinensa (Baix Cinca), va patir un atemptat que la va malmetre totalment. Destrossaren les exposicions i el centre d'interpretació, cremaren la biblioteca de natura en català més extensa de la Franja de Ponent, abocaren lleixiu i dissolvent als aquaris i arruïnaren 20 anys de recerca, llençant milers de diapositives al riu i destruint tot el que hi havia als arxius i ordinadors.

Tan sols deixaren simbologia espanyolista.

Una setmana més tard era arxivat el cas per "Justícia de Zaragoza". Mai no es va poder recuperar res.
Desprès d'uns mesos de desesperació per la pèrdua irreparable però també d'una gran solidaritat d'arreu els Països Catalans, vaig decidir què calia fer, així doncs vaig anunciar el projecte de recuperació de l'Escola, novament a Mequinensa i, a més, vaig crear la Universitat Catalana d'Estiu de Ciències de la Natura, a l'Aiguabarreig. "Si ens destrueixen una escola, fem una universitat!" vaig dir en la presentació als medis.
També començava en aquells dies l' "Operació Aiguabarreig", impulsada pels Minyons, Escoltes i Guies Sant Jordi, amb l'objectiu d'ajudar a l'Escola de Natura i a l'Aiguabarreig, des del voluntariat d'arreu el país.
Aquest 2008 l'Escola de Natura de l'Aiguabarreig ha fet 15 anys i tothom em diu que continua sent un referent en el vincle natura-cultura. La nova seu es va fent, a poc a poc, sense ajuts institucionals, però en un mas en plena riba de la reserva natural de l'Aiguabarreig, a Mequinensa, en ple cor!.

Veniu! fareu cultura-natura.

Temps de cireres a l'Aiguabarreig.

2008-03-21T13:03:00.005+01:00

Cada matí, quan m'alço, el primer que faig és contemplar, cafè en ma i des d'una finestra del menjador de casa, les mitjanes i gleres de l'Aiguabarreig amb les seues volades de moixons. Desprès, des de l'altra finestra, guaito els camps de cirerers.
I és que visc en un mas al bell mig de l'Aiguabarreig, envoltat de forest de ribera i de les cireres més exquisides del país.
Ara aquests fruiters són plens de ramells de flors de flaire dolç i això vol dir que s'atansa el temps de les cireres... I és aleshores quan la fructificació d'aquesta rosàcia es converteix en temps literari.

D'aquí a uns dies Seròs acull la Trobada d'Escriptors de l'Aiguabarreig, una iniciativa que enguany celebra la seua segona edició fent d'aquesta vila, una volta més, el pal de paller del Baix Segrià i el connector que s'endinsa en la Franja de Ponent, gràcies a l'abraçada natural que ens sustenta, ens fa com som i ens erigeix en habitants d'un territori amb nom propi: l'Aiguabarreig.

Al darrere d'aquesta iniciativa l'escriptor i agitador cultural de la nova generació d'aquestes terres, en Gabriel Pena i Ballesté, que al seu bloc es presenta com a "Nascut a Seròs, territori de l'Aiguabarreig". Com ell la confluència del Segre, l'Ebre i el Cinca ens dona un reguitzell d'altres prohoms riberencs, per citar-ne uns poquets: el filòsof Ferran Sáez de La Granja d'Escarp, els escriptors serossans Andreu Loncà i Pere Pena, de Mequinensa el gran defensor del català a la Franja, Jaume Borbon o el pintor Josep Nicolau i sense eixir d'eixe poble no cal parlar-ne d'en Jesús Moncada, a qui ara que no es pot defensar els psoecialistes aragonesos amb repugnant traidoria li volen canviar la seua voluntat i fer-lo aragonès i espanyol. Però no vull parlar de manipulacions roïnes. Arriba la primavera, Moncada sempre va ser i és amb nosaltres, i Seròs a l'abril ens presenta el seu premi de contes "El temps de les cireres". Gaudim i lluitem.
Com a 'Le temps des cerises', la cançó d'amor que es convertí en himne contra els nazis, Seròs i l'Aiguabarreig fan una crida per la nostra cultura i la nostra identitat i ens demostren, com sovint des dels pobles i els espais rurals, s'irradia quina mena de país ens mereixem i tenim dret a crear.
"J'aimerai toujours le temps des cerises
C'est de ce temps-là que je garde au cœur
Une plaie ouverte..."

El BioTurisme arrenca als Països Catalans.

2008-01-15T18:37:00.000+01:00

El bioturisme manté els principis conceptuals de l'ecoturisme, però a més de la contemplació cerca transmetre o participar en l'obtenció de coneixement sobre el medi i el patrimoni biològic. Es tracta d'un turisme que a més de repercutir positivament en la salvaguarda dels espais naturals, les àrees rurals i el desenvolupament dels pobles i les comunitats humanes pot aportar informació sobre la fauna i flora. Una informació que pot ser ben útil en la gestió i monitoratge de les espècies o contrades.
El BioTurisme contribueix també a que les poblacions humanes receptores participin en la divulgació i la conservació de la fauna i la flora, percebent aquestes com una font de desenvolupament i sostenibilitat. Amb una acurada planificació el turisme doncs esdevé més que un motor econòmic, es transforma en un motiu -encara que amb una rel materialista si es vol- per respectar el nostre entorn i la seva biodiversitat. És un camí més per a la sensibilització de la societat però sobretot per a la conservació dels paisatges, la geologia, els animals i les plantes que ens envolten.
Als Països Catalans el birding (l'observació d'ocells) és el vessant que compta amb més practicants, però no hi ha cap dubte que tot plegat no ha fet més que començar. Els observadors de papallones, de flors o senzillament aquells que volen viatjar per fer alguna cosa més que observar la natura van -anem- en increment sense pausa.

Per això vaig pensar que, en coherència amb la tradició cultural i científica catalana, havíem de dotar a la nostra nació d'un element útil per al foment i desplegament del turisme científic i de natura. Divulgant internacionalment les terres catalanes com a destí i, alhora, canalitzant les propostes que ens arriben d'arreu el planeta per a que els catalans i les catalanes gaudeixin de la natura a casa nostra i al món sabent-se partícips de la seva conservació.
El meu darrer fill es diu Oficina Catalana de Turisme Científic i de Natura i és a la vostra disposició. Pel país i per la natura.

Chávez i els indígenes. Un exemple per a la humanitat.

2007-08-21T17:47:00.000+02:00

El científic humanista Noam Chomsky és contundent "Chávez és segurament el líder del món amb el major recolzament al seu país" o "a Veneçuela sí trobem una democràcia, no a Europa ni als Estats Units". Realment el triomf del president bolivarià és aclaparant amb el mèrit afegit d'haver de fer front al joc brut dels Estats Units i a la reaccionària i colpista dreta i televisió veneçolana, tots de la ma.
Així i tot si hom visita Caracas o alguna altra ciutat del país americà trobarà també força gent contrària al president, a banda de la dreta hi ha una classe mitja classista i amarillista que fa córrer tota mena de falsedats absurdes que ratllen el ridícul. És la roïna actitud que els hi permet mirar-se el melic i donar l'esquena al compromís social sense enrogir de vergonya pel seu menyspreu als pobres i a la gent de la terra, la gent que ja vivia allà abans de que els espanyols bategessin aquell territori amb el despectiu nom de "Veneçuela" (la Venècia lletja, la bruta, la vulgar) en veure els palafits dels Warao sobre les aigües. Si ens endinsem però en el país de debò, el poble és indiscutiblement roig. Els llaneros, aquells que van lluitar contra Espanya i van vèncer i foragitar als abominables espanyols, són chavistes. És clar, l'Hugo n'és un d'ells, és llanero, un crioll amb la rauxa dels valents bolivarians a les venes.
Però hi ha molt més adellà. Endinsem-nos en el paradís, en selves i sabanes, i hi trobarem als Kuives, els Iukpa, els Barí, els Wayúu, els Piaroa, els Ianomami,... fins a vint-i-cinc ètnies i cultures, més de 300.000 persones que, per fi, desprès de 500 anys del genocidi, tenen drets. Chávez els ha donat un dels millors programes de tot el planeta de salvaguarda de les ètnies i les seues cultures.

Vladimir, un amic de l'ètnia Pemon, em mostra a Kanaimö (Canaima pels forasters) com s'aixeca (seguint l'arquitectura tradicional de la tribu) una escola tècnica dins el seu poblat. Ara els xiquets i joves no hauran d'abandonar la terra dels seus pares, per a rebre formació, i a més, seran educats en llengua Pemon. De la mateixa manera al gran delta de l'Orinoco un amic Warao em mostra orgullós la nova escola a on els xiquets arriben en curiares (barques fetes amb un tronc), la "camineria" (una gran passera de fusta per enllaçar les seues llars disperses per la riba de la selva), i fins i tot l'electricitat que el govern els hi ha donat.
I és que per fi, són respectats. Per primera vegada a la història les tribus que es situen sobre terres veneçolanes tenen tot allò que qualsevol ésser humà ha de tenir i que fins ara se'ls hi havia negat: sanitat, ensenyament, menjar i mitjans d'autosuficiència (entre molts exemples el govern ha lliurat bestiar als pobles ramaders), protecció per a la seua cultura i llengua i els drets que tant els espanyols com tots els governs veneçolans els hi havien arrasat fins ara: el dret a viure en llibertat, a votar, a participar activament en la redacció de la nova constitució, i a triar els seus propis representants dins la nació. Encara més, les ètnies han entrat a formar part de la gestió del país i del patrimoni que fins ara els furtaven. Es reparteixen els beneficis (petroliers, forestals, etc.) de tot allò que es troba a les seues terres mil·lenàries. Es tracta, en definitiva, de l'acció més progressista de les amèriques en favor de les ètnies. I per això les ètnies lloen a Chávez.

Mentrestant aqueixa classe mitja de les ciutats és mostra disconforme amb aquest "proteccionisme" que és en realitat la participació dels indígenes en la construcció de la nova República de Veneçuela. Sense treure l'ull de la premsa groga, la roba de moda o els artistes televisius, critiquen obertament els hospitals, els "metges cubans" i les ajudes per a l'alimentació dels més desafavorits, tot afirmant "Chávez és un populista, això ho fa pels vots".
No cal respondre. Amb prou feines 100.000 vots indígenes repartits entre vint-i-cinc ètnies, quan tan sols a Caracas hi viuen més de quatre milions de persones.

Diu Chávez en el Discurs de la Unitat (15 de desembre de 2006) "...els consells comunals funcionen molt més ràpid i amb més gran eficiència en les comunitats indígenes. Això és lògic perquè és la seua cultura de segles. La nostra, pel contrari, està enverinada de capitalisme, individualisme, egoisme".
I és per això que aquells que volem un món millor i anhelem la igualtat entre les persones ens emmirallem amb el que està passant a Veneçuela. Un exemple per a la humanitat.

Naturalistes Catalans. En record d'en Fèlix Cardona

2007-06-28T01:08:00.000+02:00

L'explorador català Joan Mundó va publicar l'any 1929 a la revista caraquenya 'Cultura Venezolana' un article on anomenava per primera vegada a la gran planura veneçolana de la conca alta del riu Orinoco com "La Gran Sabana". Un any més tard el seu compatriota Fèlix Cardona adoptava aquest mot amb tanta sort que, avui en dia, aquest és el nom amb que tothom coneix l'extensa regió.
Quan fa un any de la mort del darrer explorador català (en Fèlix Cardona fill) cal recordar que en Fèlix Cardona (com tants d'altres naturalistes del nostre país) ha deixat la seua empremta en multitud de noms d'indrets, animals i plantes.
Però mentre els grans exploradors de les selves americanes, com ara el suís Henry Pittier o l'alemany Alexander Von Humboldt són reconeguts amb tots els honors al seu país, a casa nostra, cal adonar-se'n que en Fèlix Cardona és ben desconegut.
En Fèlix Cardona Johnson, nat a Malgrat de Mar, ha estat el darrer en seguir la saga de l'explorador pioner de les selves veneçolanes, son pare, i també de nom Fèlix Cardona (Puig).
En Cardona pare fou qui va explorar, cartografiar i descriure per primera vegada contrades com les fonts de l'Orinoco –que pretenia batejar amb el nom de 'Francesc Macià'-, el riu Caroní o fins i tot el Xurun Meru, popularitzat com el Salt Àngel, el salt d'aigua més alt del món. També va descriure totes les ètnies d'aquelles terres inclosa la ja extingida dels Zapes.
Des de la vessant estrictament naturalista recol·lectava plantes i aus, gràcies al suport del mecenes nord-americà William Phelps i amb l'estreta col·laboració del director del Museo de Ciencias Naturales de Caracas, com no, també català, en Josep Maria Cruxent.
I és que Catalunya estava abocada a la descoberta i aquesta és la única nacionalitat que s'atorga quan es refereixen als exploradors científics que procedien d'aquesta banda de la Península ibèrica.
Així ara els descendents dels històrics naturalistes de la família Phelps acaben de publicar un llibre sobre la història natural de Veneçuela i en ell apareixen els naturalistes catalans de pàgina en pàgina i de selva en selva.
De la mateixa manera tampoc és d'estranyar que amb l'essència d'aquells prohoms de la natura hagi estat Catalunya la mare de la nova organització no governamental mundial "Naturalistes Sense Fronteres" que serà presentada aquest juliol a l'Aiguabarreig, en l'excel·lent marc de la UCE de Ciències de la Natura i, tot seguit, en els següents mesos, a l'Amazònia i la Patagònia.
Estem obligats a recuperar la memòria dels grans exploradors naturalistes de la nostra terra i a encomanar-nos un xic de la seua empenta i energia.
Hem de ser dignes del seu convenciment i perseverància.

RCTVas

2007-06-04T14:30:00.000+02:00

Generalment fruit del jet-lag m'ha tocat fer zapping pels canals de televisió veneçolana, i la darrere vegada ha estat aquest mes de maig.
I sempre m'he quedat amb cara de babau incrèdul veient Globovisión i Radio Caracas Televisión. Em quedava petrificat, i en bona mida espantat, intentant entendre com unes televisions tan reaccionàries es podien veure com si foren una cadena més.
Ja sabem que enlloc hi ha res neutre. I aquí a l'estat espanyol TVE o les privades tenen una versió particular dels successos mentre a la ràdio l'església catòlica, a través de la COPE, sembra l'odi entre els nostres països.

Però tot això és un joc de xiquets comparat amb l'acabada de tancar RCTV.
Malgrat tot a Europa ni existeix ni es permetria cap televisió així. Aquí cap mitjà impulsaria descaradament un cop d'Estat o atacaria impunement dia rere dia la democràcia o el president d'una nació.
A Veneçuela RCTV, la televisió de l'oligarquia, amb una programació roïna i irascible assetjava impunement la fràgil democràcia d'aquell país meravellós i va participar obertament en el cop d'estat de l'11 d'abril de 2002.
Finalment el govern bolivarià no els ha renovat els seus històrics drets d'emissió.
El president ja ho havia anunciat abans de guanyar les darreres eleccions d'una manera aclaparadora. I finalment l'emissió ha estat clausurada.
Tan sols això.
Però d'una manera coherent les coses haurien d'haver anat diferent: Un judici. Una sanció exemplar. Uns anys a la presó pels propietaris de la cadena...
Res d'això, Chávez ha tingut prou en avisar i finalment no renovar el permís. Ha mogut fitxa suaument.
Dissortadament però sempre hi ha qui paga les conseqüències sense ser-ne culpable directament. En aquest cas, i per variar, els treballadors.
Centenars de persones despatxades per culpa d'uns empresaris que els han manipulat i utilitzat per atacar al seu propi poble. Uns amos que han preferit continuar el seu atac al govern enlloc de mantenir la seva empresa i els llocs de treball de moltes persones.
Malgrat les manifestacions dels treballadors, de la dreta colpista i de tota una munió afectada pel tall de les telenovel·les (ai las...), manipulades aquí com "manifestacions per la llibertat d'expressió", el poble més combatiu i il·lusionat ha celebrat en manifestacions paral·leles (de les que ningú no en parla) l'esborrada de les ones del pamflet feixista d'RCTV, i de fet ja feia mesos que s'expressava per les façanes d'arreu la nació amb un gràfic "RCTVas".
I sí, afortunadament per a la democràcia mundial, RCTe'n vas.
Te n'has anat.

Waraos, un poble sobre l'Orinoco.

2007-04-12T01:50:00.000+02:00

Amics, ara preparo un nou recital de poesia sobre els waraos, acompanyat d'una exposició fotogràfica (amb suport fix i projeccions) obra del català de la Franja de Ponent Antoni Pena i la veneçolana Mariusa Abreu.
A partir de setembre, si voleu, puc anar a explicar-vos, a través de la poesia i l'imatge, qui són els warao.
Em podeu escriure a guillem@guillemchacon.cat

Oleguer Presas

2007-02-04T02:08:00.000+01:00

Sovint necessitem que aquelles persones populars, que per a nosaltres són especials, per que les sabem sensibles als problemes de la nostra terra, es manifestin públicament a favor d’allò que anhelem.
Ens hi sentim acomboiats. I és una manera d’estendre la crida i amplificar-nos, alhora que de transmetre’ns energia i esperonar-nos, un poc més, a través de la feixuga lluita a la que estem sotmesos els rebels per la nació, aquells que encara no tenim cap motiu per abaixar la mirada, els que no ens avergonyim de somiar la llibertat.
Pot ser per això no perdem de vista a l’Oleguer Presas.
L’Oleguer però és un professional. Un jugador del Barça, la raó doncs de la seua notorietat. I la professió és l’eix. El tronc que cal blindar, particularment quan, en el seu cas, la carrera i l’ofici és, precisament, a la vista de tothom.
Ell m’ha explicat, manta vegades, com un element condiciona l’altre. El que bull per dins i el que cal fer a cada moment. Ho hem discutit plegats gaudint de caps de setmana de desconnexió, xerrant tranquil·lament a taula o passejant pels rius més grans del país, a l’Aiguabarreig, o pels carrers dels pobles més bonics de la Franja de Ponent, allà pel Matarranya. Sentint el batec de la terra que ens empeny.
L’Oleguer és un company que coneix perfectament els racons i els problemes de la nació i fa trinxera amb la resta d’amics que es deixen la pell per salvar-la. D’una manera planera, un més, senzillament. Per aquest motiu, tot i que els altaveus o els micròfons deixin de funcionar, ell és Països Catalans i simbolitza, justament per no fer ostentació de la seua lluita, als patriotes indispensables.
Ara és futbolista, és cert, però alhora, adés i desprès és un dels nostres. I els que estem a la rasa, a la Franja de Ponent o a la Catalunya del Nord, el tenim, el sabem i sentim al nostre costat, albirant un mateix horitzó.
Tot està per fer, l’aconseguirem... i prou.

Ocells al cap del Conseller Huguet.

2007-02-02T15:01:00.000+01:00

Fa 25 anys la gent em mirava sorpresa quan, binocles en mà, m'enxampaven pel camp (pel mont, que diuen al meu poble) empaitant moixons. "Soc ornitòleg, observador d'ocells..." Ah!

Probablement per l'influència anglosaxona i l’aparició de més i més observadors d'aus aquesta activitat es va anar normalitzant fins que, ara fa 10 anys, vaig tenir la sort d'organitzar les primeres Jornades Ornitològiques Catalanes (i catalanes vol dir catalanes, no d’eixe fragment del Principat que anomenen comunitat autònoma). Mequinensa i Fraga van ser la seu d'aquell esdeveniment nacional de maig del 97.
En elles, com a punta d’espasa de l’esdevenidor, ja hi hagué una jornada de treball sobre el turisme ornitològic o birdwatching. Era la primera volta que a Catalunya es tractava seriosament el tema, això si, sota la coordinació d'un anglès, el meu amic Kevin Hackett, que va sorprendre als mitjans de comunicació franjolins amb el seu català.

Han passat doncs deu anys i ara tot, sortosament, ha avançat, i el nostre país es prepara per l’eclosió del birding, una pràctica amb centenars de milers d’aficionats i on les terres catalanes són un destí de primer ordre des de fa anys, malgrat que aquí encara no s’havia desenvolupat cap estructura per rebre i oferir el bo i millor del nostre medi natural i els seus ocells.

Però l’any passat el Conseller Huguet aixecava la perdiu “cal potenciar el turisme d’observació d’ocells” deia en la seva visita de gener de 2006 al municipi de Seròs, la vila que obre les portes de l’Aiguabarreig, la més gran zona fluvial del nostre país i punt d’encontre de birdwatchers. Just el poble que encapçala el turisme ornitològic nacional de la ma de l’alcalde Gabriel Pena. Amb l'Oficina de Turisme Ornitològic de les Terres de Ponent i l’Ebre (la primera de l’estat espanyol!) i la primera Fira Internacional de Catalunya de Turisme Ornitològic, el 1st Catalan Ornithological Festival, que es farà enguany del 20 al 22 de juliol.

El motor d’aquest “nou” turisme ja comença a girar i ningú no el podrà aturar. En la fira FITUR de Madrid el birding ja tenia el seu lloc, mentre el Conseller del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat, Josep Huguet, insistia novament aquest 31 de gener allà mateix, que cal impulsar aquest turisme al nostre país. I ho deia, per a satisfacció meua, just desprès de felicitar-me per obrir unes noves portes en el camí del desenvolupament econòmic de la meua terra. Un impuls que ve abraçat, indefugiblement, de la conservació del nostre patrimoni natural, i alhora, just allà on més ho necessiten, als pobles de les comarques sovint més oblidades.

Els Guàtxaros de Caripe.

2007-01-17T10:40:00.000+01:00

Cada vegada que vaig a Veneçuela no puc evitar acudir a la vila de Caripe, a l’estado Monagas. És com un ritual per a qualsevol naturalista. No s’hi pot anar a Veneçuela sense passar per la cova que va descobrir el Baró Alexandre Humboldt, el geògraf, explorador i naturalista alemany que el 1799 va descriure els estranys ocells que habitaven en la foscor de la cova on també hi residien –i hi deuen jaure encara- els esperits dels morts dels indis Xaima.
Amb l’ajut dels Xaima, en Humboldt es va endinsar un xic en la cova -de més de deu quilòmetres de llarg- la va descriure i hi va descobrir l’au de les cavernes, el Guácharo (Steatornis caripensis). Una au de mig metre de llargària i de nom onomatopeic derivat de la seua veu, del quetxua waqay, és a dir xisclar o plorar, que és el que escoltarà l’agosarat visitant que alteri la seua pau.
El Guatxaro, també conegut com l’au oliosa (aixines Fettschwalm en alemany o Oilbird en anglès), que esgarrifa amb els seus gemecs i crits entre les estalactites, és l’única au frugívora del seu ordre (l’ordre dels nostres sabocs) i la única nocturna que navega per ecolocalització.
Per la nit els guatxaros de Caripe poden arribar cada vegada fins a Brasil per obtenir els seus fruits preferits, les nous de palma.
Durant el dia però els seus gemecs i vols en l’obscuritat de la cova (parc nacional i el primer monument nacional que es va declarar a Veneçuela) són el motor econòmic de tota una vila, Caripe, de 32.000 habitants, que rep al visitant amb un gran monument al Guatxaro.
Museus, visites guiades, hotels, restaurants, taxis amunt i avall i tota mena de serveis a l’entorn de l’observació d’una sola au.
Una sola au que va canviar una vila i una comarca, que és l’orgull del poble i la nació veneçolana i que apareix aquí i allà, en tota mena de referències i referents del dia a dia.
Tot un exemple a seguir al nostre país on el turisme ornitològic emergeix amb força, i destaquem a Europa per la riquesa en aus... i els nostre prohoms naturalistes sempre oblidats.

Economia amb els Ocells Amics.

2007-01-15T10:44:00.000+01:00

En un extens article del Financial Times d’aquest 30 de desembre en Harry Eyres parla de l’interessant que resulta la península ibèrica ara, al gener, per a gaudir del birding, l’observació d’ocells.
Per un anglosaxó no hi ha res de nou en un afirmació així, només al Regne Unit hi ha més d’un milió d’aficionats a l’observació d’ocells, i en qüestió turística els destins ornitològics es troben entre els més preuats.
És un turisme sòlid, madur i consolidat nord enllà de casa nostra.
Malgrat que a l’estat espanyol els Països Catalans són capdavanters també en el món dels ocellaires de natura, no ens enganyarem si afirmem que en això ben be tot està per fer.
A l’epicentre però d’aquesta dinàmica que ja ningú no aturarà hi ha la vila de Seròs (Segrià) que el vinent 20 a 22 de juliol oferirà el 1st Catalan Ornithological Festival, tota una iniciativa innovadora feta realitat pel petit ajuntament, però amb un projecte d’ampla mira, que arrossegarà tothom.
A Seròs, la vila que ens obre les portes de l’Aiguabarreig, hi trobarem en pocs mesos aquesta primera fira especialitzada en el birding o birdwatching així com, des de l’estiu passat, ja teniu la primera Oficina Nacional de Turisme Ornitològic.
Paral·lelament i de manera coordinada el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, amb el seu “Ara Lleida”, esperona la nostra primera ofensiva de promoció internacional. Per això aquest agost el trobarem oferint el nostre “ornitoturisme” en la Birdwatching Fair, la mare de les fires ornitològiques, del 17 al 19 d’agost a Oakham (Rutland) al Regne Unit, és clar.
El Patronat i l’Oficina de Seròs van presentar l’estiu passat el primer fruit en aquest camí que enceten -que encetem els catalans-, el també innovador web per als turistes ocellaires que vulguin venir per les nostres comarques. Hi podeu accedir des de www.lleidatur.com o www.birding.cat.
Feu-ne una ullada, en poc una part de l’economia del nostre país arribarà de les ales dels nostres bonics moixons, els nostres ocells amics. Cal anar preparant-s’hi.

Espanya, a Espanya, no es pot escriure amb "ny".

2006-11-06T12:30:00.000+01:00

Aquesta frase forma part d’una de les anècdotes que explicà a Fórnols (Matarranya) el combatiu alcalde del Campell i conseller de cultura de la comarca de la Llitera, Josep Anton Chauvell, en la taula que, seguint les instruccions de la Institució Cultural de la Franja de Ponent, va organitzar el Consell Comarcal del Matarranya (bé, en realitat del fragment de la comarca que manté el nom després del pas de la trinxadora anti-Franja que condueix en Marcelino Iglesias) aquest 4 de novembre.L’anècdota es refereix al que l’ha succeït a un empresari del Campell, fabricant de gelats, que desprès d’etiquetar en català ha estat denunciat pel Departament de Sanitat del Govern d’Aragó perquè “España en España no se puede escribir con ny”.Aquesta és una de les desenes de situacions de discriminació fulminant que es produeixen a la Franja quan algú vol normalitzar o senzillament viure en la seua llengua.En recordo d’altres com ara la professora de Benavarri denunciada perquè “se l’hi escapava el català amb els alumnes”, o el metge de Fraga que no va voler atendre i va despatxar a Lleida a uns pares amb el seu nadó “perquè sol parlaven en català”.Al costat de l’alcalde, escriptor i pagès Josep Anton Chauvell assentia impàvid un dels culpables de l’absència de la llei de llengües a l’Aragó, el diputat psocialista –i fragatí- Josep Maria Becana, un dels còmplices del Marcelino Iglesias.Becana esgrimia el nou discurs-subterfugi acordat pel seu partit i hi deia “una llei o una assignatura no salvaran la llengua, l’important no és l’actitud institucional, si no l’actitud personal”.És a dir, si tota la retolació i l’administració és en castellà i si mor el català a la Franja serà culpa nostra. Del meu veí i meua, dels meus fills (als que se’ls hi ha negat l’ensenyament en la seua llengua) i del fabricant de gelats de la Llitera que, atès que no pot etiquetar en català per raons sanitàries, se’n duu la seua empresa “a Catalunya”.El Govern d’Aragó ja s’ha inventat una nova evasiva cruel, indigna i roïna per a no fer el nyap de llei de llengües i, a més, ara ja ha triat un culpable; les persones que parlem en català. El poble.Al costat del representant del Govern d’Aragó seien els meus amics Joaquim Montclús i l’Antoni Mir, director de la Casa de les Llengües, a mi em fa l’efecte que amb cara d’empassar-se gripaus.L’Antoni Mir va raonar amb profund convenciment, visió de futur i amor pel català, i omplí la sala –plena de gom a gom- d’esperança i coratge, però, sobretot, va regenerar l’ambient empobrit i corrompud per tanta estona de discursos. Hi circulà durant uns instants un aire net amb aromes de democràcia, un dolça flaire que ens neguen a la Franja de Ponent.